M’imagino dalt d’una muntanya, respirant l’aire pur que m’envolta
i m’abraça. Noto com l’aire entra dins dels meus pulmons i em sento
revitalitzat. De la mateixa manera penso en tu. El teu amor em revitalitza de
la mateixa que l’aire em purifica. La teva amistat m’erosiona i em crema ja que
em fa pensar que mai et podré tenir al meu costat. M’imagino estar assentat a
la taula del menjador, veient com el temps passa, com ens seiem i observem la
nostra casa, com és va omplint amb el nostre gos, el nostre cotxe familiar, els
nostres fills. Com pintem l’habitació del nen, que encara descansa dins del teu
ventre. Com traiem al gos a passejar juntament amb el nen, caminant pel parc
idíl·licament imaginat amb un llac al mig i amb fulles caient, com en plena
tardor. Com ens quedem embadalits mirant al nen com dorm al seu bressol i
observant com creix i adonar-nos de que el temps passa deixant-nos al darrere i
al nostre fill davant. Veure néixer a la nostra filla, recordar bells temps que
ja havíem oblidat i que ara tornen a ser recordats gràcies a la presència d’una
petita gran personeta que ens omple als dos. Veiem com va creixent i com se’n
va anant de casa i com ens anem quedant buits, de com una part de la nostra
ànima s’escapa per a crear una unió familiar per a poder dividir, també, la
seva ànima. Rebre per primera vegada a casa als teus néts i veure com ha
canviat el temps i com de ràpid se’ns
escapa de les mans, com sorra entre els nostres dits immòbils.
Són somnis que es difuminen en un fons negre de dubtes i
incertesa. Com tu, símbol de la perfecció més innata, em vas arrencant totes
les fulles del meu diari i les vas cremant per a no deixar-ne ni les cendres,
que se les emporta el vent, escampant-les per un camp verd, deixant-lo tot de
color gris, negre i blanc. On abans creixien grans arbres i bellíssimes flors i
grans somnis que es podien complir, ara només poden créixer impressionants
núvols que avisen d’una eminent tempesta que remourà les cendres i l’únic que
farà es repartir-les més per a que cada vegada quedi menys camp verd que
conrear i menys possibilitats de poder fer realitat els meus somnis, les meves il·lusions,
els meus objectius al teu costat. Una vida truncada.
