Veig un vell banc verd i m'hi assec. Ho sento, se que en aquest banc han passat mil històries: tristes, alegres, emprenedores... La meva acaba aquí, en aquest banc de soledat. Vell banc amb belles històries. De fons música de núvols, gent jugant, nens rient, gossos lladrant; veus inintel·ligibles. És el seu diumenge de descans, com cada diumenge; es el meu últim diumenge. De fons un avió em sobrevola el cap. Un pardal se'm posa al costat, parlant, sense entendre'l. Se'n va, com jo. Me'n vaig. No ho se si tornaré. Només se que aquestes veus, aquest moments de pau, de descans, perduraran dintre meu. Se el meu camí. El meu camí és aquest. No acaba mai. Una formiga se m'enfila per la cama, no hi ha millor metàfora. Tot s'esvaeix. Ja s'acaba. Només em quedaran els petits records de diumenge al parc. Olorant Itàlia, deixant que m'ompli i em nodreixi. Faig bé? Sóc la formiga? O sóc el camí per on la formiga ha decidit passar? No s'acaba, segueix. Això només és el principi. La formiga no cau, sempre està ferma al camí.
M'aixeco. Les veus han cessat. Són les 11 de la nit. No hi ha ningú, només es sent el lleuger trencar de les petites branques que són trepitjades per petits rosegadors. El banc segueix de color verd, no ha canviat. Pau. Son. Oblit. Sentiments. Alegria. Gràcies Itàlia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario